AVUI FARÈ UNA PETITA CLASSE DE CATALÀ, DONCS M'HA SEMBLANT INTERESSANT PUBLICAR AQUEST 10 MOTS QUE NO TENEN TRADUCCIÓ AL CASTELLÀ
Deu mots catalans intraduïbles
Hi ha mots, construccions i frases fetes catalans que no tenen correspondència exacta en castellà · Cal preservar-los, perquè justament aquesta singularitat fa que siguin fràgils
Un dels efectes que té la pressió del castellà és que fa minvar els recursos propis del català. Com més va, més arraconem expressions o mots que ens són ‘peculiars’ en comparació amb el castellà, aquells que ens en diferencien.
La llengua dominant serveix de patró: si el castellà fa servir un mot per a tres conceptes diferents, el català també. I a la inversa: si el castellà té tres mots allà on el català ja passa amb un de sol, ens trobarem mancats de precisió, sentirem la necessitat de copiar la llengua veïna.
Un exemple del primer cas és el castellà romper, que contrasta amb la gamma de les solucions catalanes: trencar, esquinçar, espatllar…; per això cada vegada sentim més ‘trencar un paper’ (en lloc de ‘esquinçar’, ‘estripar’ o ‘esgarrar’, segons l’indret) o ‘se m’ha trencat l’ordinador’ (en lloc de ‘se m’ha espatllat’). El segon cas, el veurem clar si pensem en deler, que cada vegada sentim més poc, perquè enclou una munió de matisos o conceptes que en castellà s’expressen amb mots diferents: ardor, pasión, afán, avidez, ahínco, empeño, fervor, entusiasmo, anhelo, deseo…
Avui veurem deu mots que fan de mal traduir per aquesta falta de correspondència amb la llengua dominant. És, sortosament, un terreny immens, que haurem de continuar veient un altre dia.
avenir-se
Tot i que en castellà avenirse també hi és, es fa servir poc i no té ni de bon tros tants significats com en català: ‘accedir a’ (Estem segurs que s’avindran a aquestes condicions tan bones); ‘acceptar’ (El meu pare no s’hi avindrà mai, a la nostra amistat); ‘mantenir una bona relació’ (No entenc com us podeu avenir, essent tan diferents); ‘harmonitzar’ (Aquests colors no s’avenen); ‘posar-se d’acord’ (Al final, s’han avingut a anar-hi junts); ‘conformar-se’ (S’avenen a qualsevol cosa).
I no ens descuidem una frase feta molt expressiva: no saber-se’n avenir, amb el significat de ‘estranyar-se’ (Encara dorm? No me’n sé avenir!).
caldre
Heus ací un verb intraduïble per la ductilitat que té en català. Podem pensar que ser necesario ja serveix per a tots els usos, però no. Per exemple, Cal que vinguis de seguida (Tienes que venir); Cal dir, si som sincers… (Es de justicia decir); Cal reconèixer que no és lògic (Es forzoso reconocer); Calen molts anys per a aconseguir-ho (Se necesitan); Cal creure que no (Es de creer que no); És una dona com cal (como Dios manda); No cal dir res més (No hay más que decir); No caldria sinó (Faltaría más).
En el cas del verb caldre, el perill és que alguns d’aquests usos es perdin perquè calquem el castellà. De fet, cada vegada se senten més frases com ara És necessari que vinguis o No fa falta que cridis.
deler
El diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana diu que deler és un ‘mot només català’. Però allò que el fa peculiar és que és molt polisèmic: el català-castellà en dóna deu traduccions, aplegades en cinc significats: ‘ardor, passió’ (Estimar algú amb deler); ‘afany, avidesa’ (L’ha perjudicat el deler de guanyar diners); ‘insistència’ (Vol sortir-se’n i hi posa deler); ‘fervor, entusiasme’ (Va sortir a jugar amb deler); ‘anhel, desig’ (No podran empresonar el deler de llibertat).
Un mot tan prolix havia de deixar descendència. I heus ací derivats que també fan de mal espanyolitzar: delir-se, delejar i delerós.
Déu n’hi do
L’adverbi i interjecció Déu n’hi do (segons la nova grafia oficial, déu-n’hi-do) és una construcció d’aquelles que els catalans que parlen castellà no saben pas com dir. El diccionari proposa bastante (Hi havia gaire gent? Déu n’hi do), però no serveix pas en contexts com ara aquests: Te n’has fet vuit euros? Déu n’hi do!; Has estat el primer d’arribar: Déu n’hi do!; Déu n’hi do, la rastellera de bestieses que ha deixat anar…; Déu n’hi do, quina casa que tens, noi!; Hi feia un fred que Déu n’hi do!
Com ho traduïu, tot això? No hi ha pas manera…
esquinçar
És un mot més precís que no pas trencar i s’aplica a la roba, al paper, a la pell… A les Terres de l’Ebre i a moltes comarques del País Valencià es diu esgarrar. A molts indrets del Principat es diu estripar (que, pròpiament, vol dir ‘treure les tripes’). Per la influència del castellà, com més va més se sent trencar un paper o trencar-se un vestit, que hem de bandejar: altrament, acceptaríem una interferència empobridora.
feinada
És una paraula encara molt viva, però cada vegada se sent més ‘munt de feina’, que és el calc del castellà, mot a mot (‘montón de trabajo’). La ‘peculiaritat’, en aquest cas, és el sufix -ada, tan expressiu, amb el significat de ‘quantitat’. No és igual que faci calor o que faci una calorada, que surti sang o que ragi una sangada, que t’hagis d’esperar una estona o una estonada, etc. Hi ha sufixos, com aquest, que aporten un tresor de genuïnitat a la llengua.
pas
Aquesta partícula de reforç d’oracions negatives és, sens dubte, intraduïble al castellà. Els diccionaris ens expliquen en quins contexts sol aparèixer: després del verb d’una oració (No ho acceptem pas), fins i tot enmig d’una forma verbal composta (No has pas vingut); o bé quan no hi ha verb (Vull aquesta, no pas aquella); també per a reforçar una comparació (És més fort que no pas el seu); i en demandes en què s’espera una confirmació (Disculpeu: no és pas a l’ateneu, el vostre germà?). El diccionari Alcover-Moll ens n’ofereix exemples que ens fan veure que havia estat general a tot el domini, però ja fa temps que ha desaparegut del País Valencià i les Illes. En canvi, a les comarques de Catalunya del Nord hi és ben viu, qui sap si per influència del francès, i fins i tot hi és usat sense no (Els meus amics hi solen pas venir, aquí).
plegar
Aquest és un d’aquells mots que molta gent de parla castellana ha integrat; és allò que podríem anomenar una ‘catalanada’. Això vol dir que té un ús que no té en castellà i que en certa manera és útil i fins i tot ‘necessari’ per a tothom qui en sap els significats. En té qui-sap-los: ‘cessar’ (Tenien una empresa i es veu que han plegat); ‘interrompre una feina’ (Comencem de bon matí i a migdia pleguem per dinar); ‘sortir o acabar’ (A quina hora plegues de treballar, avui?); ‘acabar la participació en una activitat insostenible’ (N’estic tip: plego!).
rai
Potser hauríem de dir que rai és el mot intraduïble per excel·lència. És un intensificador molt eficaç, però, com que no té correspondència clara amb el castellà, aquests últims anys ha estat arraconat. No tan sols ens serveix per a evitar castellanismes evidents, com ara *és el de menys (això rai!) o *menys mal (encara rai!), sinó també calcs no tan clars. Vegem-ne exemples: —He de pagar mil euros de la renda. —Tu rai, que ets ric (i no pas: Tu encara, que ets ric); S’ha tacat el paper? Això rai! (i no pas: Cap problema!). En fi, penseu com traduiríeu al castellà frases com ara aquestes: En Josep rai; segur que aprovarà; Demà rai, que farem festa; Si pot venir rai, estem salvats. La dificultat de traduir aquestes oracions al castellà és, justament, la causa de la fragilitat d’aquest recurs. Fem-lo servir!
trencadissa
A partir de trencar s’ha format aquest mot, amb molts significats, rectes i figurats: ‘trencament estrepitós d’un objecte o de molts’ (Vaig sentir la trencadissa del menjador estant); ‘escampall de bocins d’objectes trencats’ (Quan ha vist la trencadissa de gots i plats s’ha esverat); ‘destrucció brusca de molts elements’ (Les relacions s’han deteriorat, però ell vol evitar la trencadissa); ‘crítica amb gran rebombori’ (A Twitter es fa trencadissa d’institucions i partits polítics). Com hem dit abans, a propòsit de feinada, el sufix -issa, amb el sentit de ‘múltiple’ o de ‘peD’exemples com aquests, n’hi ha molts més. I el perill és que es vagin perdent, perquè, com hem dit, cada vegada funcionem més amb el patró del castellà. Contra aquesta tendència tan abassegadora, l’única solució és prendre consciència que cada llengua fa sa guerra, és a dir, que el camí del català és diferent del del castellà o del de qualsevol altra llengua; cal entendre que són llengües independents, que s’han de mirar en pla d’igualtat.
I acabarem l’article amb una propina. En aquest sarró d’intraduïbles, no hi ha únicament mots, sinó també locucions i dites. Per exemple, una que hem estrafet suara: cada terra fa sa guerra. Els diccionaris es tornen micos quan l’han de traduir al castellà. Proposen Donde fueres haz lo que vieres i Cada maestrillo tiene su librillo, però no són pas iguals. La frase catalana parla de països, de territoris, de costums: a cada lloc fan les coses a la seva manera. rsistent’, és molt productiu. Vegeu, si no, mots com ara piuladissa, escampadissa, xiscladissa…
